Escrits de l’Oriol:

 Aquesta redacció va ser publicada al diari EL PUNT del 20 de febrer del 2001
i al RACÒ CATALÀ (relats en català)

“En memòria de l’ORIOL CARRERAS i CABEZAS.
Aquesta és una de les darreres redaccions de l’Oriol, alumne
de l’I.E.S. La Llauna, mort aquest mes de febrer (2001)”

El 25 de desembre, fum, fum, fum.
(Oriol Carreras i Cabezas. Maig del 2000)

“Havia fumat. En dates de Nadal mon pare em va incitar a fer-ho. Era ja cèlebre fumar pipa durant la sobretaula del 25 de Desembre. Era l’únic dia que es permetia. Aquest any també m’havien cedit aquest honor a mi, donat que havia demostrat la maduresa i el seny adquirits. Era el premi per haver superat una etapa. En part temia embrutar els meus pulmons amb aquell fum, però per un altre m’hipnotitzava la mirada impacient dels presents i l’olor encantadora de la pipa.

Em vaig deixar portar. Em sentia malament, però els remordiments desapareixien quan el fum entrava i sortia dels meus pulmons, i notava com cèl·lula per cèl·lula s’obria per rebre un tros de plaer cedit per aquella joguina de fusta. El meu dimoniet particular em proporcionava dosis d’èxtasis a través d’aquella pipa de roure, mentre l’angelet em provocava un molest “rau-rau” a l’estómac, despertant el meu sentit de culpabilitat.

L’endemà llevar-me em va costar més que de costum. Vaig mirar-me al mirall només entrar al bany, alguna cosa havia canviat, vaig fregar la mà per la cara per comprovar que provocava la sobtada foscor del meu rostre: m’havia sortit barba! A la fi va sorgir, havia estat esperant anys i anys l’aparició d’uns pels tan tímids, i justament aquell dia van treure el cap. Se m’havien marejat les neurones, podia ser això algun efecte del tabac? No vaig dubtar-ho ni un segon més, vaig decidir fer el que ningú s’havia atrevit ni a nombrar, fumar pipa fora de dates! Ja no sentia el “rau-rau”, l’angelet s’havia esfumat, em disposava a profanar el calaix de mon pare.

Ja portava uns quants dies fumant periòdicament. M’havia deixat la barbeta tan somiada des de petit. Era com un somni. El pubis se m’havia convertit en un matoll d’herbes arrissades; els braços, pentinats de dreta a esquerra semblaven un camp de blat airejat pel vent matutí. La pipa m’embellia.

Es van acabar les vacances de Nadal, ja tocava tornar a l’institut. Jo portava sempre la pipa de mon pare a la butxaca. Els meus companys de classe es van quedar bocabadats del meu creixement físic. Cada dia, el mirall em mostrava un nou canvi corporal. Quan tornava de l’institut anava al terrat a fumar, esperant que aquell objecte màgic em sorprengués a l’endemà.

Ja estàvem a Febrer. Havia notat una certa pèrdua d’agilitat, i el creixement d’unes molestes arrugues al front. Em vaig començar a espantar. La imatge del mirall començava a assemblar-se a la professora de Llengua Catalana. Ales vuit en punt d’aquell mateix dia sí que em vaig emportar l’esglai de la meva vida, estava mirant “Los vigilantes de la playa” i no se’m pujava com feia de costum, s’havia adormit, m’havia tornat impotent! I jo que me’n reia dels usuaris de la Viagra, i ara em convertiria en un dels seus grans consumidors.

Havia perdut la meva sexualitat, la innocència, la bellesa, l’acne juvenil, les admiradores, etc. L’únic que havia guanyat eren anys, arrugues, i quitrà a les venes. Un dia qualsevol vaig anar al llit, perquè estava molt fatigat, i em vaig trobar el mateix Pere Botero. Me’n vaig anar amb ell a l’infern (m’hi va convidar personalment), i ara ens estem fumant l’última pipa abans que els maleïts badalonins el cremin el dia 10.

Les Autoritats Sanitàries adverteixen que el tabac perjudica seriosament la salut.”

PRIMER TRIMESTRE A L’I.E.S. LA LLAUNA

(3r d’E.S.O.)  (14 anys)

20-09-2000

Badalona, dimecres 20 de setembre

        Hola Carina,

        Sóc en Josep Maria, un bon amic de la facultat. No sé si te’n recordes de mi. M’he quedat en una editorial prop d’aquí treballant de traductor. T’envio aquesta carta perquè m’agradaria anar a sopar amb tu. No malpensis! Deixa’m explicar-me:

        Fa tres mesos vaig tenir un accident de trànsit i encara n’estic patint les conseqüències. Vaig patir la típica commoció cerebral, amb la diferència que aquesta portava incluida una amnèsia total que cobreix precisament els darrers cinc o deu anys. Ho entens ara? Vull rescabalar de mica en mica el meu passat. La veritat és que em dedico a enviar cartes a la gent de la meva agenda i quedo a sopar amb ells. Si em vols ajudar truca’m, ja tens el meu telèfon, i sinó, mira la guía.

        Fins ben aviat,

        Josep Maria                      (Oriol Carreras)

REDACCIÓ

26/09/2000

        Ahir vaig arribar d’hora al treball, ja que el meu cap m’havia d’avaluar. És simple protocol, cada tres mesos ho fa.

        El meu cap és ebenista, d’un poble minúscul de l’Empordà. És una mica efeminat, i corren rumors de què per les nits es fa dir Caterina, la meravella dels cels.

        Tot i això cal dir que prové del monestir de St. Gonçal, a Empúries. Diu que s’hi menjava molt bé, encara que no es nota, ja que és prim i punxegut com un espàrrec. A la feina mai para d’enyorar el seu antic habitacle, aquell edifici antic ple de polseguera per a tot arreu. Allà ell era el “manetes”, quan es produia qualsevol avaria al monestir, tot un ramat de frares corria i es plantava davant d’ell esperant una solució, tal com si fós una assamblea. La veritat és que s’arregla perfectament, maneja el sergent i el vernís com si fes magia.

        Jo el vaig conèixer en els temps que ell ho va passar molt magre. Va ser acusat d’assassí, per matar a un familiar de Sardenya al qual li tenia molt de rencor, per no sé quina història del passat. Va tenir molts problemes amb l’ambaixada italiana. La veritat és que no me’n recordo molt bé del que va passar, però jo no li tinc por.

REDACCIÓ

        El títol d’aquest capítol no l’he escrit amb la ploma ni és esdrúixol, simplement perquè no he sofert en escriure’l.

        Ahir vaig obrir el correu, i junt amb un butlletí avorrit d’un ateneu de l’Empordà, hi havia una carta d’en Joan. Amb la seva supèrbia de sempre deia que havia triomfat a Romania. Va guanyar el trofeu de suportar tonyina al turmell i posarse-la a la butxaca. És un ritu dels pobles de muntanya d’allà, s’ha d’estar concentrat com un mussol. En aquelles dates aquesta competició és el focus del país, veus sorgir joventut de sota les pedres. Són la típica canalla de ciutat, que necessita brúixola per anar a la muntanya. Sempre es monten a la gepa dels veterans, com ara el cargol; quin turment, no tenen escrúpols.

        En la meva opinió segur que en Joan ha sufocat el cònsol amb suborns. El deu haver cobert amb botifarra i torró. El cònsol estic segur que ha complert donant-li la victòria. És un podrit en Joan, jo li hauria clavat una bufetada i li hauría escopit a la cara.

        Parlant d’embotit: porto molta estona sospirant per ell, així que paro de dir tonteries i me’n vaig a menjar.

REDACCIÓ

        Això de viure als afores té els seus avantatges.

        T’ oblides de coses de costums, com per exemple: pagar els deutes pendents del compte corrent, dubtes a l’hora de fer una anàlisi de l’olor i l’aroma del pebre o del lleixiu, la calor, els senyals de trànsit, els llegums de pot, etc. El síndrome d’abstinència de la ciutat no és tan dur, jo ja he clavat l’àncora aquí: enmig de totes les allaus, a la muntanya.

REDACCIÓ

        Va començar el dia amb una brisa i un airet molt agradable. Un ventijol comparat amb l’huracà esdevingut d’una marinada a l’illa de Hawai.

        Ens trobàvem en un arxipèlag molt perillós. Durant la tardor hi havia broma i queien llamps i xim-xim just abans de què sortís l’arc de Sant Martí. Al cap d’uns mesos començava a caure el granís durant l’hivern. A l’estiu sorgien fortes onades amb escuma que xocaven contra l’escullera i els penya-segats i descarregaven esculls a la riba de la badia.

        Era urgent evacuar la zona.

A L’I.E.S. POMPEU FABRA (1r i 2n d’E.S.O.)

No es conserva cap escrit d’aquesta época.

A L’ESCOLA JUNGRAU  (11 anys)

No es conserva cap escrit d’aquesta época.