Biografia:

Sempre alegre, content, feliç… conviure amb ell ha estat tot un luxe !!!

És indescriptible el que ha estat i segueix sent l’Oriol per nosaltres, la família. Però també sabem, per tota la gent que s’ha bolcat en nosaltres en aquests difícils moments, la petjada que ha deixat en els cors de tots els que l’han conegut. I la “petjada” és la millor paraula que podríem haver triat, perquè l’Oriol era una d’aquelles persones que trepitjava fort, per allà on passava, que aprofitava al màxim tot allò que li atorgava la vida, i el que no, lluitava per aconseguir-ho.

Ell ha passat per la vida sense deixar de conèixer tots els camins i els racons meravellosos pels que et porta aquesta si la saps conduir. I tot això en 14 anyets! Diuen els entesos que si la teva escala de valors és la correcta, tota la teva vida és un aprenentatge, i creiem que l’Uri ha après ràpid, molt ràpid, i nosaltres, i suposem que altra gent, també apreníem d’ell cada dia.

Per això, els que hem tingut la sort de coneixe’l, tenim la necessitat de parlar d’ell, de no deixar cap record guardat en el cor, on queden atrapats com presoners. Per tant, en homenatge a la seva vida i per joia nostra i de tots, escriurem tots aquells moments compartits amb ell que no volem guardar en un calaix per a nosaltres sols. Fins i tot, no deixarem de banda el moment en què un núvol negre es va creuar en el seu camí, i que com a nen que era, encara que no ho semblava, va necessitar fer-se fonedís i va optar, equivocadament, per l’opció del suicidi.

Oriol, descansa en pau, ja tens el que segurament volies en el teu darrer moment aquí. Sols ens queda respectar la teva decisió encara que de cap manera la compartim. Tot té solució encara que no la sapiguem veure. Cal esperar, però tu sempre has estat un impacient, i a més, tu no sabies tot el dolor que deixaves darrera.

La persona:

Resumir la vida de l’Uri en quatre línees és tan complicat…! A l’hora d’intentar transmetre-ho ens ve tal allau de sentiments i sensacions al cap…! És tan el que ens ha llegat que és inclús traïr-lo el pretendre plasmar-ho

Aquesta és la única foto de l’Oriol tocant el violí (sembla mentida, no?) fou a casa de la Georgina Llanas durant un aniversari d’ella, surten L’Oriol, en Pau, la Laia i la Georgina.

L’Uri va entrar a fer música als 6-7 anys amb altres nens de la Jungfrau. Quan va ser el moment d’escollir ell va triar el violí, i llavors els professors d’aquest instrument li van fer una entrevista per veure si l’agafaven, en aquesta li van preguntar que per quina raó s’havia decidit pel violí, i ell tan llençat com sempre va dir: “perque és el més fàcil” i es va quedar tan ample. Quan ens ho va explicar a casa, ganes no van faltar de fótra-li una cleca per xulo, no obstant, no vam poder evitar de riure molt.

La música se li va donar molt bé des d’un principi, no estudiava gaire que diguem, però s’anava ensortint força bé. Casi, casi, que només tocava si era perseguit per la seva germana, l’Elena, i com ella ja havia desistit de que toqués lo que li posava la professora, tocaven un llibre tot de peces per violí i piano. Aquestes obretes li agradaven molt, i llavors si que estudiava amb ganes, sobretot els dies, normalment dissabtes i diumenges, que a casa montàvem una miniaudició davant dels pares on tocaven 3 o 4 obretes junts, aquests dies s’esmerava com cap altra dia.

A una de les seves primeres audicions, un cop va acabar de tocar, la seva professora, que estava a primera fila li deia fluixet: Oriol saluda,saluda!!, i ell en comptes de fer el saludo habitual d’un músic, baixant el cap, va alçar la mà i la va començar a moure saludant a tot el públic. Després ell no entenia perquè aquests reien.

La seva mama sempre explicava, sobretot al principi, que quan tocava amb l’orquestra, ella sempre havia de procurar posar-se a l’última fila i si podia inclús darrera d’alguna columna, perque l’Oriol, si no, sempre la buscava amb la mirada i quan la trobava començava a fer ganyotes o a riure per posar-la nerviosa.

Quan ja va ser una mica més grandet, va resultar que tots els nens que havien començat amb ell ho havien anat deixant, i com que és aquella època en la que els nens van per una banda i les nenes per l’altra, al veure’s sol en una classe tot de nenes ja va començar a refunfunyar cada cop que anava a música. Inclús va haver-hi un dia que la mare d’una amiga seva el va veure que a hores de solfeig rondava per Badalona, havia fet “campana”. No obstant, ell encara va seguir un temps, estudiava poc, però disfrutava anant a classe de violí, amb la seva professora havia connectat molt bé (la Marta), i si les obres que li ficava li agradaven llavors si que feia el possible per que li sortissin, era una postura una mica còmode, però així anava fent. Va ser durant aquesta temporada que es va encapritxar en que volia tocar el cànon de Pachelbel. Encara era una obra difícil per ell, però la seva germana li va portar, pensant que així almenys tocaria alguna cosa, això si, amb la condició de que treballarien l’obra junts. Així que s’hi van ficar a treballar-la, i el resultat va ser molt bo, a ell li agradava tocar-la molt ràpid i l’Elena s’enfadava perque llavors quan la feia ràpid ja no feia cas a totes les indicacions que li havia dit. El dia de la seva despedida, a l’esglèsia de Sta. Maria, per això es va tocar el cànon, perque li agradava molt, encara que segurament a ell li deuria semblar lent.

La seva última audició va ser molt maca, ell ja tenia aquí 11 anyets. Va tocar un Concertino de Vivaldi amb el que ens va deixar a tots meravellats, però ell ja havia decidit que aquesta seria la seva última audició i no va tornar a agafar mai més el violí. Inclús a l’hora de saludar, la família, que coneixiem la seva determinació de deixar la musica vam poder percebre un gest que va fer, com dient: “fins aquí”