El músic

 

Inicio
Biografia
Escrits de l'Uri
Cartes a l'Uri
Llibre de visites
Racons
LA FUNDACIÓ
La persona El músic L'informàtic

Aquesta és la única foto de l'Oriol tocant el violí (sembla mentida, no?) fou a casa de la Georgina Llanas durant un aniversari d'ella, surten L'Oriol, en Pau, la Laia i la Georgina.

 

        L'Uri va entrar a fer música als 6-7 anys amb altres nens de la Jungfrau. Quan va ser el moment d'escollir ell va triar el violí, i llavors els professors d'aquest instrument li van fer una entrevista per veure si l'agafaven, en aquesta li van preguntar que per quina raó s'havia decidit pel violí, i ell tan llençat com sempre va dir: "perque és el més fàcil" i es va quedar tan ample. Quan ens ho va explicar a casa, ganes no van faltar de fótra-li una cleca per xulo, no obstant, no vam poder evitar de riure molt. 

        La música se li va donar molt bé des d'un principi, no estudiava gaire que diguem, però s'anava ensortint força bé. Casi, casi, que només tocava si era perseguit per la seva germana, l'Elena, i com ella ja havia desistit de que toqués lo que li posava la professora, tocaven un llibre tot de peces per violí i piano. Aquestes obretes li agradaven molt, i llavors si que estudiava amb ganes, sobretot els dies, normalment dissabtes i diumenges, que a casa montàvem una miniaudició davant dels pares on tocaven 3 o 4 obretes junts, aquests dies s'esmerava com cap altra dia.

        A una de les seves primeres audicions, un cop va acabar de tocar, la seva professora, que estava a primera fila li deia fluixet: Oriol saluda,saluda!!, i ell en comptes de fer el saludo habitual d'un músic, baixant el cap, va alçar la mà i la va començar a moure saludant a tot el públic. Després ell no entenia perquè aquests reien.

        La seva mama sempre explicava, sobretot al principi, que quan tocava amb l'orquestra, ella sempre havia de procurar posar-se a l'última fila i si podia inclús darrera d'alguna columna, perque l'Oriol, si no, sempre la buscava amb la mirada i quan la trobava començava a fer ganyotes o a riure per posar-la nerviosa.

        Quan ja va ser una mica més grandet, va resultar que tots els nens que havien començat amb ell ho havien anat deixant, i com que és aquella època en la que els nens van per una banda i les nenes per l'altra, al veure's sol en una classe tot de nenes ja va començar a refunfunyar cada cop que anava a música. Inclús va haver-hi un dia que la mare d'una amiga seva el va veure que a hores de solfeig rondava per Badalona, havia fet "campana". No obstant, ell encara va seguir un temps, estudiava poc, però disfrutava anant a classe de violí, amb la seva professora havia connectat molt bé (la Marta), i si les obres que li ficava li agradaven llavors si que feia el possible per que li sortissin, era una postura una mica còmode, però així anava fent. Va ser durant aquesta temporada que es va encapritxar en que volia tocar el cànon de Pachelbel. Encara era una obra difícil per ell, però la seva germana li va portar, pensant que així almenys tocaria alguna cosa, això si, amb la condició de que treballarien l'obra junts. Així que s'hi van ficar a treballar-la, i el resultat va ser molt bo, a ell li agradava tocar-la molt ràpid i l'Elena s'enfadava perque llavors quan la feia ràpid ja no feia cas a totes les indicacions que li havia dit. El dia de la seva despedida, a l'esglèsia de Sta. Maria, per això es va tocar el cànon, perque li agradava molt, encara que segurament a ell li deuria semblar lent.

        La seva última audició va ser molt maca, ell ja tenia aquí 11 anyets. Va tocar un Concertino de Vivaldi amb el que ens va deixar a tots meravellats, però ell ja havia decidit que aquesta seria la seva última audició i no va tornar a agafar mai més el violí. Inclús a l'hora de saludar, la família, que coneixiem la seva determinació de deixar la musica vam poder percebre un gest que va fer, com dient: "fins aquí"

 

[Inici] [Biografia] [Escrits de l'Uri] [Cartes a l'Uri] [Llibre de visites] [Racons] [LA FUNDACIÓ]

Si quieres, puedes escribir un pensamiento en el libro de visitas de Oriol. Gracias. Si vols, pots escriure-li un pensament, una poesia... el que tu vulguis.