EL DIA EN QUÈ VA NÉIXER L'ORIOL

La mama.

        El 20 de juliol del 1986 va ser un dia molt maco d'estiu, de sol i de calor. Un diumenge molt tranquil, al migdia, va venir a aquest món un petit, el meu petit: l'Oriol. El primer que em va sorprendre d'ell van ser els seus ulls i la serenitat i pau que l'envoltaven.

        Cada instant amb l'Oriol, el meu petit, ha sigut sorprenent i meravellós: el seu saber veure la part bona que tots tenim, el lluitar sempre per les seves idees, l'alegria de viure, d'aprendre, de compartir, de voler tenir molts amics i amigues, petits i grans, el seu sentit de l'humor, el seu saber escoltar, respectar i estimar a tothom. Tu, Oriol, petit meu, tot això ho has aconseguit gràcies a la teva senzillesa, alegria i tendresa, i ara sé que tu vas venir a aquesta vida finita ja amb "sabiduria". Recordo un dia, quan eres més petit, que em vas dir: mama, si tingués temps m'agradaria aprendre moltes i moltes coses. Ara Oriol, fill meu, allà on estàs, arribes quan vols a tots els coneixements.

        Petit meu, sempre has estat especial per a mi i per a tots. A casa sempre hem sigut conscients que dins teu hi havia alguna cosa que no havíem vist o sentit amb cap altra persona. I no precisament per veure't com el petit de la casa, sinó per tot tu, que ens sorprenies cada dia, que ja ens tenies habituats a la teva grandesa. Havíem tingut sempre un tresor molt valuós i sense deixar de saber-ho, ens hi havíem acostumat. Jo, com a mare, sempre orgullosa de tots els meus fills estimats: l'Oswaldo, el Ricardo, l'Elena, i tu, Oriol, puc dir-ho amb aquestes paraules i crec que qualsevol altra persona que t'hagi conegut haurà sentit algo semblant al que estic dient. També estic convençuda de que la teva forma de ser i estar mai ha estat motiu de fer-se sentir malament a ningú.

        Hem gaudit tots tant del nostre Oriol! que en justícia a la seva generositat, ell que no estalviava a ningú, ni que fos un somriure, una paraula, una mirada de comprensió, d'amor... no seria just que algú, precisament algú que no sap del que i de qui estic parlant, pogués pensar que estic magnificant al meu Oriol.

        Oriol et trobem molt a faltar, per tot, per aquests 14 anys tan plens, per no poder sentir-te cantar, cridar, riure, parlar amb tanta seguretat, lluitar apassionadament pel que creies. Enyoro que m'expliquis els teus projectes, i les teves "aventurilles", amb els amics i amigues. També trobo a faltar aquelles sortides tant teves en les que rèiem tots, la forma de veure-ho tot positivament i amb ironia, la tranquil·litat que inclús a vegades arribava a ser exasperant pels que t'envoltàvem, i la teva serenitat, fins i tot en prendre aquesta terrible decisió. Que ara ja hem de respectar, encara que ens costi tant.

        Oriol, fill meu, ja no em queden llàgrimes. Després de dies de plorar, de voler anar-me'n, ara que em trobo més serena, necessito parlar-te, escriure't... I també demanar amb tota la meva devoció i el meu cor per a tots nosaltres, pel nostre consol, per la nostra fortalesa i per la teva ànima a la nostra Mare Santíssima. A Ella li demano que et perdoni per la teva innocència, per no saber, petit meu, que renunciar a continuar en aquest món, no és decisió nostra.

        Fillet, la mama sempre contenta, feliç, estimant-vos a tots, únicament patia quan agafaves la bici amb presses per por que poguessis tenir un accident o que algun grup d'individus amb males intencions poguessin fer-te mal. El comportament d'aquesta gent era l'única cosa per la qual t'havíem vist enfadat. Em feia molta por quan m'explicaves que per defensar-te o per defensar algun dels teus amics t'havies enfrontat (de bon rotllo, com tu deies) amb ells. Ai! fillet, innocent meu!

        També em passo moltes estones recordant i escrivint molts moments viscuts amb tu, i a vegades inclús els dibuixo, com ara aquests angelets que estan fent tombarelles, recordant quan tu en volies aprendre quan eres petit, ara t'imagino fent-les de totes les maneres.

        Suportar la teva absència física, la manca de la teva alegria, és tan difícil! però estàs en el meu cor i sempre hi seràs vagi on vagi, i et demano que mai deixis de donar-me la teva força i la teva calor.

        Podria escriure sense parar, però l'amor que ens has deixat és tan gran, que se'm fa difícil expressar-lo amb paraules. Però petit Oriol, crec que tothom que llegeixi aquesta carta entendrà el que sento per tu, perquè d'una manera o altra també ells ho hauran sentit.

        Tot ha estat tan fort, tan tremend! Ara sé que la teva vida aquí en aquest món, t'era difícil, perquè l'escala de valors que tens, era la teva principal enemiga aquí. Per amor, per justícia, per honor, l'haguessis donat. Desmesurat àngel meu, desmesurat. Totes les teves decisions sempre han estat encertades i respectades, però, aquesta no fillet meu, aquesta no. Però, amb la teva mirada em dius: mama sí, mama estic bé, mama no us he deixat i mai ho faré. I jo així t'ho demano, fillet meu.

        Per sempre àngel meu, la teva mama que mai deixarà d'estimar-te.