EN MEMÒRIA DE L'ORIOL CARRERAS

Senyor director: primerament expressar-li l'agraïment de tota la nostra família per la publicació de la redacció de l'Oriol, i aclarir que va ser escrita durant les Festes de Maig del curs passat, quan encara anava a l'IES Pompeu Fabra. Quan va canviar el passat trimestre a La Llauna, també es va sentir com a casa, ja que va retrobar els amiguets i amiguetes de tota la vida, els de l'escola Jungfrau.

Ara voldria tenir la ploma de l'Oriolet per no ferir ningú que no s'ho mereixi, però a la vegade també la seva valentia de timidesa superada, de fer públic l'amargor que tinc al coll de l'estómac i que acabarà per ofegar-me si no el vomito.

Tal vegada en un primer moment no vam ser suficientment transparents, sempre amb la intenció de no pertorbar l'estat d'ànim de cap dels molts i molts amiguets que tenia i té, i molt més pensant en l'esgarrifosa possibilitat que algun arribés a imitar-lo. Però la dura veritat és que aquest silenci, repectat i entès per la majoria, no ha evitat que alguns éssers malaltissos i morbosos s'hagin inventat i/o transmès que el nostre Oriol i el seu tràgic final havien tingut a veure amb les drogues, bandes de no sé què, apallissaments, jocs de no sé quantos, etc. Cap d'ells no ha preguntat als seus amiguets de tota la vida, dels dissabtes que tant li agradaven, dels diumenges i dies de festa, de com n'era de dolç, tolerant, alegre, innocent, tímid i decidit alhora, etc. Ni als seus professors, tutors, d'un i altre instituts,, de l'Escola Oficial d'Idiomes de Santa Coloma de Gramenet, on també anava, de com n'era d'assenyat, treballador, respectuós amb tothom, bon company.....

Per esvair dubtes sense ferir ningú, i molt menys els nens, direm que es va carregar amb una responsabilitat que no corresponia a la seva edat i que nosaltres, cecs, acostumats a veure'l com un homenet que ens sorprenia en cada moment pels seus coneixements informàtics, per la seva claredat d'idees i per la seva decisió i celeritat en l'execució de les mateixes (telefonar a les 12 de la nit a la telefònica per esbroncar-los pel mal funcionament d'Internet! Comprar i vendre accions a l'agència de la Caixa de la cantonada, on érem anònims, únicament coneguts crec que com els pares o germans de l'Oriol!).

I tantes i tantes coses a les quals ell no donava cap importància i a les quals nosaltres ja ens havíem acostumat.

En l'última decisió es va equivocar i no es va donar temps, ni ens el va donar a nosaltres. Va actuar com el jove capità de vaixell del segle passat que encalla la nau per inexperiència, com l'enginyer d'abans, que veia que la trajectòria dels dos túnels no coincidirien mai per un propi error de càlcul.

Pot ser que fins i tot se sentís sol en aquesta decisió, perquè nosaltres no li vam donar la mateixa imporància que sembla que ell li va donar; sols li vam fer unes reflexions (i el que ens pesen ara!), però tots els seus amiguets saben com de bé les acostumava a acceptar les poques vegades que calia fer-les-hi. Res no ens va fer notar la pena, vergonya, vés a saber...,que tenia en el seu cor. Senzillament en un moment d'ofuscació i amb la seva decisió de sempre, va voler sortir d'escena, fer-se fonedís, sense que ningú se n'adonés, acomiadant-se sense cap enrenou. Ara, quan ja no hi ha solució, hem anat muntant un puzle de petits detalls que associem a un subtil acomiadament que no vam saber veure abans que decidís llevar-se la vida.

Tota la família volem agrair a tothom el seu suport i el seu recolzament./

JOAN CARRERAS GARCIA. Badalona (Barcelonès).