UN FEBRER MOLT TRIST

Josep Lluis García (cosí)

Aquest passat mes de febrer deixarà inesborrable sensació de buidor en la meva vida. Quan encara no m'havia refet de la pèrdua de la mare, vaig rebre una trucada telefònica d'en Jordi comunicant-me la terrible notícia que l'Oriol ens havia deixat. En un principi no sabia què fer, doncs no estava preparat per aquell cop tan fort, no entenia res. Per una banda, el cap m'empenyia a recórrer la geografia que separa les nostres llars, per tal de poder ajudar a la meva gent, i per l'altra desitjava que tot allò no fos real, que tan sols fos un somni, un malson.

Oriol, donat la distància que ens separa, poc ens havíem tractat, tot i que m'hagués agradat fer-ho mes sovint. Tot i així, et recordo com un noi amb moltes inquietuts, amb empenta, tal vegada massa empenta per la teva edat. Tenies moltes idees que fluïen dins el teu cap i t'atreia molt el món de la tecnologia i dels ordinadors. Com se sol dir, eres "tot un crack".

Voldria poder aturar el temps per tal de donar als teus pares aquella tranquil·litat que avui els costa de trobar, doncs entenc que és un fet molt gros. Tot sovint, prego per tu, i també per ells, perquè Déu els dongui la fortalesa suficient per a poder acceptar tot el que ha succeït.

A casa en parlem sovint de tu. Tots nosaltres ens adonem ara que no hem estat mai massa a prop, sempre hi havia quelcom (la feina, la distància...) que ens allunyava de tu, de vosaltres. Saps ben bé que aquest fet és una realitat i no una excusa, perquè amb l'espirit ja saps que sí que ens trucàvem per telèfon o jo venia a casa a veure-us.

Tots ens plantegem moltes preguntes de les quals tan sols tu tens la resposta. Jo voldria poder ajudar als teus pares a dur de la millor manera aquest dol, però no sé com fer-ho. Per una banda m'agradaria truca'ls, però per l'altra penso que els faig recordar i, tot i que no és dolent recordar, doncs gent que ha marxat són amb nosaltres justament perquè els recordem constanment, amb les seves coses, bones i dolentes, sé que en aquests moments deu ser dur fer-ho, però possiblement és la millor manera d'anar cap endavant.

Flueixen al meu cap infinitat de paraules inconnexes per ajudar a calmar la seva ànima, voldria recolzar-los en tot, fins i tot m'agradaria poder portar-los enrera en el temps, però això són tan sols paraules i aquestes no omplen cap vida, tan sols ajudant a caminar dins del farragós transit humà, que ens comporta infinitat de proves i entrevancs, per tal de posar-nos a prova, i de vegades aquestes són molt dures, quasi impossibles de pasar.

Més cartes d'en Josep Lluís a l'Oriol

Per la seva extensió i assiduïtat apleguem aquí totes les cartes d'aquest estimat cosí de l'Ori que no el va conèixer personalment per un d'aquests lamentables distanciaments que a vegades es produeixen a les famílies. Es va haver de produir un cataclisme per a que tot tornés a ser el mateix d'abans. Llàstima.