ORIOL OÙ "URI": LE PETIT PRINCE. SALUT !

Martín Alemany, Marta

Salut ! [ en francès es pronuncia SALÍ ]

Bé, no sabia ben bé com començar, és el que més costa... fa temps que volia escriure en el teu llibre però no trobava les paraules, suposo que a molta gent li passa el mateix... a mi sempre m'ha costat i em costa força expressar-me, especialment quan haig d'intentar explicar o expressar el que sento, i ja no parlem si a sobre ho haig de fer per escrit!

Finalment no ha estat tan difícil, només he necessitat tancar els ulls, un instant, i allà t'he vist, com el primer cop que vas entrar, a l'aula 2.0 de l'E.O.I. a la classe de francés, amb la teva especial i particular forma de caminar, tot aixecant el braç i saludant els teus companys de classe i professora, com no amb francès: "salut"(salí) així doncs com sempre, fins i tot sense ser-ne conscient o voler-ho, ets el protagonista especial, que només amb la teva presència ja fas que tot sigui, d'una manera o d'altra, únic i especial !.

De fet ara mateix em sento un xic estranya doncs potser és agosarat per la meva part que gairabé sense haver-te conegut o almenys de la manera a i com jo estic acostumada a conèixer a les persones o als meus companys...

Per dir la veritat des del primer dia que et vaig veure entrant a la classe vaig sentir una mena de "feeling" especial... tu ja ets especial, en tots els sentis de la paraula, però no sé era com si ja et conegués, com si ja haguessim coincidit abans....d'altra banda no era possible perque no ho recordaba... (ara que jo sóc la darrera en adonar-me de les coses!) no saps com m'he "maleit" per no haver-me adonat abans... com he pogut ser tan ximple!! Va ser massa tard... però finalment poc a poc em vig adonar: l'Oriol... de Badalona? Anava o havia estudiat música al Conservatori? De cognom CARRERAS?.

Em recordava tant a ... a... l'Elena?, sí l'Elena! No serà el seu cognoms també ...) no podia ser, singú m'ho sabia dir, no sé pq tenia aquella estranya sensació que n'estàs convençuda d'una cosa, que de cop et ve aquell presentiment, però que alhora no t'ho vols acabar de creure perque no vols que sigui així,... finalment el primer que vaig fer en arribar a casa va ser buscar la llista de francés on vam apuntar els nostres telèfons, tot repetint que no sigui "Cabezas" el darrer cognom, que no sigui... quan ho vaig veure no m'ho podia creure! No vaig gosar trucar encara no m'ho podia creure i vaig anar a la meva agenda on encara conservo l'adreça i el telefon de l'Elena... una d'aquellas persones també tan especials, que tot i que darrerament ja no ens veiem ni parlavem tant- suposo que en part perque som "vergonyoses" i el pas del temps això no ho ha cambiat, tot i que sí una mica els nostres camíns... però tot i això sempre ha estat i serà especial per a mi, per compartir un mont de moments durant els anys de solfeig que vam anar juntes i que va ser una companya "especial" i que sempre ho serà, tot i que quan ens trobem gairebé no sé què dir.... vergonya! Però que aprecio moltíssim i que amb la mirada, ja ens diem moltes coses!!

Bé com sempre ja m'estic "enrotllant" massa....però ja ho he confesat....hi ha tantes coses que m'agradaria dir, explicar, que escrivint no se com fer-ho i mai sé com acabaré i finalment acabo dient d'altres coses, enlloc de les idees que m'havia proposat... D'altra banda sempre he cregut que el llenguatje és tant limitat i que expressar i comunicar tantes "coses" amb les "4" paraules que en comparació té el nostre llenguatje... en fi em sembla que torno a fugir d'estudi i no voldria pas ocupar més espai inútilment....Així doncs intentaré no enrotllar-me més i compartir alguns dels moments amb l'Uri, "l'Oriol" era el més petit-d'edat si m'es no-de la classe de francès i amb la seva naturalitat i senzillesa s'havia guanyat un lloc dins els nostres cors. Cada dia només començar la classe, jo (i suposo que com jo la majoria de companys) esperava impacient aquell moment especial de "break" en què arribava l'Oriol, feia 2 cops a la porta, deia el seu "salut !" i seia en la cadira del costat de la porta- com gairebé sempre arribava tard ja es quedava allà- en aquell instant era impossible continuar la classe fins i tot a la Carmen la professora em sembla que se li fèia difícil, doncs era impossible que no sens escapés un somriure de complicitat envers l'Oriol i el "Kit-Kat" que ens regalava només entrar per la porta.

Encara recordo el dia que la Carmen el va "reganyar", almeys és el que tots ens vam pensar-crec que fins i tot l'Uri pel posat d'anyell espantat i perplex que se li va posar!- a la seva manera:

"Mira, Oriol que arribis tard encara t'ho passo, però el que no et puc deixar passar i vull que no facis més és el costum del "cole" d'haver de picar la porta per passar!!! Passa home, passa si tothom pot entrar i sortir sense haver de demanar permís!"- i com l'Oriol, es va quedar una mica paralitzat, com un estquirot, a l'entrada sense saber ben bé què fer si l'estaven renyant o què (pq la Carmen tot ho diu d'aquella manera que no saps si tot és broma o què!!!) la Carmen per acabar d'enllestir-ho li va dir, "però el que no vull que perdis és aquest costum tan maco que tens de dir salut !!" I ja tothom vam riure i finalment l'Uri en sembla que va respirar tranquil pq era una forma una mica peculiar de mostrar-li que sempre que ell arribava teniem i gaudiem d'un moment especial el moment: "salut" de l'Uri"!!!

Això és el que jo personalment, i em sembla que la resta dels meus compays també, més hem trobat a faltar, com a anècdota especial d'ell, durant la resta del curs: el moment "salut" de l'Oriol!.

D'anecdotes recordo força, potser com tots els que vam tenir la sort de conèixe'l- amb el meu rotllo no en tendria prou amb aquet llibre.... però com encara falta molta gent per a dir-ne la seva, i m'agradaria explicar-ne una d'especial que ens va deixar a tots bocabadats i perplexos de la grandesa, senzillesa, tendresa, i un llarg etc.....però especialment en aquell moment la maduresa que sense imaginar-ho, sota l'espinguet del seu cos s'amagava!

Va ser durant una de les activitats que haviem de fer, aquesta aparentment molt senzilla: Escriure un any! (especial x nosaltres) Desprès però haviem de dir el perquè haviem escrit aquell any, què havia passat etc....

Tothom dins de les coses típiques o més comunes, com ara l'any que vaig nèixer, l'aniversari de tal.....d'altres més originals l'any que tal equip puja a 1a o guanya la lliga, fins i tot de divertides 2025 l'any que acabaré de pagar l'hipoteca! (Santi).

Però la de l'Uri"... tot i que no recordo l'any- era però un de recent [ ........ ] -ens va sorpendre a tots: ....... l'any en què vaig fer el meu primer petó !!! Haurieu d'haver vist la cara de la Carmen era un poema!!! "ah bon" després d'uns segons va ser l'únic que va poder dir... les cares anaven per tots el registres: boques obertes, cares de sorpresa, d'incredulitat, d'admiració... i l'Uri" mirant-nos, em sembla que una mica contenint el riure de les "carotes" que sens havien quedat i possant-se vermell, no pel que havia dit, n'estic segura que per ell no suposava cap problema, sinó per la situació creada, quan vam anar reaccionant. Ens ho va explicar i en aquells moments crec que tots vam al·lucinar de la seva maduresa, tendresa, senzillesa i sobretot de la naturalitat amb que ho explicava! Em sembla que en aquell moment tots ens vam adonar que aquella "disfresa" de nen sota la que sempre l'havien vist els nostres ulls no era el que en realitat els nostres ulls havien de veure. Va ser un moment força especial, en què també vam aprofitar per conèixer vocabulari pràctic i interessant en francès gracies a l'Uri" que no es tallava en preguntar cosa que d'altres si que em sembla no ens atrevíem a fer.....

Em sembla que tots el vam admirar i envejar !!!

Jo no m'hauria mai atrevit a compartir ni expressar moltes de les coses que l'Oriol va compartir amb tots nosaltres i crec que sense propossar-s'ho, va aconseguir que persones com jo ara puguem tractar de veure les coses una mica com ell les veia....

En aquest sentit ara quan hi penso, i l'intento recordar, no puc evitar de veure'l, una mica, com va veure l'Antoine de Saint-Exupéry al seu "Petit Prince"......

Marta