COM ÉS L'ORIOL?

Carreras, Joan (el seu pare)

Jo, que sóc el seu pare, no el sabria definir ben bé, crec que, vosaltres, els seus amics (petits i grans), professors, coneguts....amb tots els vostres escrits, cadascun explicant un petit retall, un moment, una situació, viscuda amb ell, l'esteu perfilant molt bé.

Sí, sí, aquest és el meu Oriolet, una barreja bigarrada de sentiments i sensacions irrepetibles, que com ell li deia a la seva mare: fent sempre "enginyeria social" (en el bon sentit).

Però a més, l'Oriol era un romàntic, encara que a ell no li agradava que se li notés massa. I com aquí va d'anècdotes us en explicaré una.

Un dia de l'estiu passat (el del 2000), dos dies després de retornar de París (*), va convidar al seu "amoret d'estiu" a un dinar "galant", a un lloc d'on n'havia sentit parlar als seus pares i al seu germà gran però, on ell MAI HI HAVIA ESTAT!

Varen traspassar la porta exterior, el cancell, la porta interior i UN MERAVELLÓS MÓN ROMÀNTIC va enlluernar a aquells dos nens agafadets de la mà (suposo). Demanar taula, el "metre" els pregunta, escollir plats, etc.

Fins i tot en sabem, per la nena, unes dades concretes: el Menú.

Sopa de marisc

Peix a....

Sorbet de llimona (ell) / flam (ella)

A més d'una coca-cola, que no sabem si va ser obsequi de la casa, davant d'una parelleta tan simpàtica, o si és que no els hi van arribar els diners (sembla que va ser això darrer).

JO, AMB 14 ANYS, MAI M'HAGUÉS ATREVIT A ENTRAR-HI!

(*) Viatge que es va pagar en part amb els seus estalvis i la venda de les seves accions d'Endesa.