LES PRIMERES AVENTURES AMB L'URI

Torruella Cortés, Guifré (Guiff)
 

Era una tarda d'un dissabte molt avorrit i, com no, uns quants estàvem al xat (al canal La llauna fundat pel mateix Uri)....

.....i no sabíem que fer, vam decidir quedar amb unes noies que acabàvem de conèixer al xat. Vam quedar l'Uri, en Cris, l'Eric i jo amb les "steeper" (així és com es feien dir les quatre noies) a la plana, just davant de casa en Pau. L'Eric, en Cris i jo vam arribar junts per darrera del "pans" per observar el paisatge abans d'entrar en acció (anàvem amb bicicleta), i de sobte vam veure un noi tot recte sobre un d'aquests patinets que estan tant de moda, era l'Uri que ens venia a informar del panorama. Després de meditar ens vam decidir a presentar-nos a les noies. En aquells moments en Cris ja tenia nòvia, així que podíem escollir sense dificultats, el problema va ser que quan ja feia més de mitja hora que xerràvem (amb llargs moments de silenci per part dels dos grups) ens vam adonar que dues de les noies, la més interessant per l'Uri i per mi i una altra que diguem que havíem descartat, anaven darrera l'Eric i.....el més sorprenent, l'Eric ens havia dit en privat que se'n volia anar i que li importava ben poc plantar-les sense cap motiu ¡! Però tot i ser tant sensible ens va esperar, donant voltes al voltant nostre amb la bici, fins que ens vam poder "desempallegar" d'elles. Però quan dues d'elles es distreien destrossant el patinet de l'Uri, les dues altres ens explicaven que el nòvio d'una era molt simpàtic i en Cris, l'Eric ens esperaven per marxar ja eren les vuit! Havíem perdut tota una tarda amb aquelles noies. A dos quarts de nou tothom ja era a casa seva i al xat, comentant la jugada amb els companys.

El dissabte següent vam tornar a quedar l'Uri i jo amb l'Olmo, en Kim i en Pau, per trobar-nos amb elles, les steeper. Aquesta segona vegada ja vam passar d'elles des de bon començament i, després de trobar-nos amb la Laia vam creuar-nos amb quatre "pelats" que ens ven mirar de reüll, aleshores l'Uri tot exaltat i incitat pel seu serrellet (entre els companys dèiem que el serrell de l'Uri era molt perillós quan s'aixecava per qualsevol motiu perquè feia fer coses mot estranyes i temeràries a l'Uri) va fer-los un senyal, amenaçant amb el pit, i ells es van girar i van començar a acostar-se a nosaltres, l'Uri, encara sota els efectes del serrell es va posar a riure, però l'Olmo el va arrossegar fins el "Mundidulce" on ens vam refugiar dels pelats i ens vam recuperar alimentant-nos amb llaminadures gratuïtes (ja m'enteneu). Al sortir vam decidir tornar a quedar durant un temps per recuperar-nos de les últimes aventuretes.

Tot això que he escrit és el que jo recordo, si algú dels companys que anava amb nosaltres aquells dies recorda algun detall li demano que el rectifiqui.

Jo no vaig conèixer l'Uri tant com hauria volgut, però, m'agradaria explicar que ens hem conegut tres vegades en 14 anys: la primera a l'equip de bàsquet al Gitanjali, la segona en un estiu quan anava a jugar a la rambla amb l'Eric i en Bernat i la tercera a l'institut. No feia ni un any que el coneixia com a company de classe, però era com si el conegués de tota la vida.