AIXÍ ET VEIA, AIXÍ ET VEIG

González Aragonès, Laia

Jo no vull escriure una de les meves aventures amb l'Uri com "La gran anècdota", ja que no és així com el recordo. Crec que el que demaneu és el record real dels amics i les persones que vam estar a prop seu per poc temps que fos, al llarg de la seva vida. Com el vèiem, que en pensàvem....

Doncs els meus records són com flaixos desordenats d'imatges que tinc d'ell emmagatzemades al cervell. Intentaré explicar-los. No serà fàcil. Els flaixos van des del primer dia de classe a la Jungfrau, on jo era nova, fins a l'últim divendres. Molts anys. Incomptables imatges, la meva infància.

El primer dia de classe vaig entrar a l'aula dels barrufets blancs (P-5) i no coneixia a ningú. Van començar a fer classe quan jo només sabia el nom dels meus companys de taula. La professora va escriure una paraula a la pissarra i va demanar que la llegíssim, però no es van aixecar mans, només al cap d'uns segons jo, vergonyosa, vaig demanar la paraula. Creia que la professora me la donaria quan vaig sentir cridar "CASA! Hi diu casa!".

Llavors m'hi vaig fitxar, no l'havia vist fins llavors. Un nen escanyolit amb cara d'espinguet m'havia pres la paraula!

10 anys han passat des d'aquell moment. Ell no era com els altres, ell no ho és.

Recordareu la gorra que us vaig demanar (a la família). Per mi no és únicament un objecte de l'Uri. Per mi és... No, no sé explicar...

A les colònies de 5é va arribar consentíssim. Esverat ens ensenyava la gorra nova, "Me l'ha comprat el meu germà! A que mola?" ens deia. En aquells temps m'agradava molt l'Uri i controlava tots i cada un dels seus gestos i paraules. Fins i tot de lluny podia distingir quan la gorra de l'Uri tapava un cap que no era el seu.

A ell li agradava la Marina i li vaig demanar (a l'Uri) que "posés" per la càmara, que jo li donaria la foto a la seva "novieta". Us podeu imaginar que mai va arribar a mans de la Marina, la foto més especial que tinc de l'Uri. Mai l'he deixat de mirar.

Al separar-nos per anar a diferents instituts vam passar a parlar únicament en trobar-nos pel carrer. Per sort aquest any ens vam trobar a la llauna. Ningú sap la meva alegria en saber que el canvi d'institut em faria coincidir amb ell, l'Uri.

M'alegro d'almenys haver recuperat la nostra amistat, una amistat molt especial, diferent, barrejada amb competitivitat, carinyo, gelos... És una de les poques coses que puc dir que es per sempre, si no és l'única.

Gràcies Uri per tot.

Gràcies a tots els qui heu fet possible que l'hagi pogut conèixer.

Gràcies.

Uri, t'estimo, i això també és per sempre.